Quan pensem en sensellarisme, sovint imaginem una realitat masculina. Però què passa amb les dones i les persones LGTBIQ+? Les seves trajectòries acostumen a quedar invisibilitzades, tant en l’imaginari col·lectiu com en les polítiques i recursos socials, històricament pensats des d’una mirada androcèntrica, estigmatitzadora i poc sensible a la diversitat d’experiències.

Aquesta manca de perspectiva limita la nostra capacitat d’entendre els factors de patiment que operen en aquestes situacions i dificulta la construcció de respostes més adaptades i efectives. 

Com a professionals i agents socials, quin paper tenim a l’hora de qüestionar aquests relats i fer visibles altres formes de sensellarisme? Quines invisibilitats identifiqueu i quins canvis creieu que caldria impulsar?