Recentment hem conegut una sentència que implica que un ajuntament de la demarcació hagi d’expropiar vàries zones verdes d’una Urbanització amb Dèficits Urbanístics pendent de regularització, amb una gran repercussió econòmica per l’ens local.
L’ajuntament va denegar la petició d’expropiació del propietari d’una parcel·la qualificada com a zona verda defensant que malgrat disposar de planejament derivat aprovat, restava pendent el seu desenvolupament en relació a les cessions, la qual cosa precisava de la redacció i tramitació d’un projecte de reparcel·lació econòmica.
La sentència adjunta, del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya desestima el recurs d’apel·lació interposat per l’ajuntament contra la sentència d’instància de 2022. En aquesta sentència el TSJCat cita una anterior sentència de la mateixa Sala relativa al fons de la qüestió, on argumenta que la reparcel·lació econòmica a la que remet l’ajuntament exigeix que (art 165.1 Decret 305/2006) la consolidació de la edificació sigui conforme amb el planejament, i en aquest cas, no ho és, atès que la execució devia ser completa en tot el polígon. En aquest cas, diu la sentència, tal execució fragmentària l’ha permès el propi ajuntament concedint les corresponents llicències d’edificació, impedint afirmar que la inclusió de la finca dels recurrents en un polígon d’actuació ho sigui a efectes de la seva gestió, podent afirmar, donada la situació real existent, que tal inclusió s’ha convertit en pura grafia del planejament.
Recorda la sentència, que com ja s’ha dit en anteriors, la finalitat de la expropiació per ministeri de la llei, és evitar la irregularitat que per al propietari de terrenys representa la vinculació indefinida del destí públic dels seus terrenys, o el que és el mateix, evitar que la passivitat de la administració, no programant la eliminació de la càrrega urbanística imposada al propietari (en aquest cas, no complint el mandat urbanístic d’execució completa del polígon) provoqui que la parcel·la estigui congelada per sobre de les limitacions que el pla imposa, quasi com una confiscació transitòria, fins que l’administració es decideixi a actuar (sentència Tribunal Suprem 23-6-01).
Afegeix la sentència que el repartiment de càrregues ha d’efectuar-se, en principi, a través de l’institut de la reparcel·lació, però com assenyalava la sentència del TS de 10-2-1987, citada per la de 20 de març de 2007 (ED 2007/18129) “cuando tal reparto por esta via de reparcelación no fuere posible, y el afectado no obtenga ninguna compensación con la afectación, habrá que arbitrar un medio a tal efecto que no puede ser otro que el de la indemnización a través del procedimiento señadado para la expropiación”.