Més enllà de la contenció del fenomen pautada per les normatives urbanístiques més recents i les seves directrius d’utilització racional del sòl, les urbanitzacions i moltes amb dèficits, tenen encara avui una molt important i significativa presència en el nostre territori, l’abordatge de les quals resulta ja imprescindible e inevitable en el marc dels ODS globals.
Ja no ens podem amagar més en el desconeixement. Tenim ja un diagnòstic clar, detallat i exhaustiu, almenys a la demarcació de Barcelona, amb una metodologia que es podria extendre a d’altres territoris, gràcies al Catàleg d'Urbanitzacions amb Dèficits de la demarcació i l’hem de posar ja al servei d’una acció estratègica consistent.
Es postula la tesi en alguns debats de la idoneïtat i oportunitat d’atendre des del planejament urbanístic municipal, la gran varietat de casuístiques i circumstàncies singulars que es donen arreu del territori en el marc d’aquestes urbanitzacions. Però alhora s’evidencia també com el món local no se’n sortirà sol en aquesta tasca, ja que no té els recursos suficients per poder-ho fer.
Aquestes urbanitzacions, en la majoria dels casos, tenen un pes poblacional relatiu dintre del conjunt municipal però en canvi tenen un gran impacte en termes d’ocupació de sòl, la qual cosa reclama un lideratge específic per part de la política territorial.
Sembla per tant cal buscar la solució en una escala supramunicipal lo suficientment lluny del territori com per tenir perspectiva de conjunt i distància respecte al parcel·lista, però lo suficient propera al món local com per ajudar en la gestió reconeixent les especificitats de cada àmbit.
Tot i que a priori, sembla és una obsessió de la nova llei de territori precisament atendre a aquesta diversitat territorial, el marc legal urbanístic vigent fins al moment no ha considerat l’especificitat dels teixits de baixa densitat exigint els estàndards i procediments d’actuació propis de la ciutat compacta. Caldrà estar amatent al redactat definitiu de la nova llei per comprovar que flexibilització d’obligacions, reducció de requeriments i sobretot el reconeixement d’un nou règim jurídic específic (que vagi més enllà d’exepcionalitats), siguin les noves regles del joc.
En un escenari ideal, aquestes noves regles hauríen d’acompanyar-se d’una coordinació de les polítiques sectorials, aspecte sobre el que s'està treballant intensament des de la Diputació, tractant-se d’un repte que dintre de la regularització que sembla tenir la llum més intensa al final del túnel. Caldrà seguir treballant de valent en aquesta direcció i no afluixar la corda per aconseguir resultats efectius realment útils.
Davant d’un fenomen com aquest, resultat de la incapacitat o impossibilitat de les administracions públiques i del conjunt d’agents intervinents per abordar el problema, cal una governança multinivell que resolgui definitivament les interlocucions deficients (o fins i tot inexistents) entre els diferents agents. De fet, s'han iniciat ja fórmules que poden possibilitar resoldre definitivament la falta de contacte i coordinació entre els diferents agents i que convé consolidar, però també afloren d’altres que encara cal encetar si es vol profunditzar en un nou marc de responsabilitats, en un nou marc de corresponsabilitat.
Però dintre del conjunt d’agents implicats, la ciutadania, autèntica protagonista del fet en quant a usuària quotidiana d’aquests entorns i principal afectada pel model en general i pels dèficits en particular, és l’agent que evidencia un grau de frustració més elevat envers a la resolució del problema. Aquest cansament, ha provocat la desaparició generalitzada d’iniciatives de pressió ciutadana en la lluita per reclamar i reivindicar els beneficis finals de la regularització pendent. Un esgotament aquest, o sensació de bloqueig, del que no ens podem contagiar les administracions. No podem donar per bó un procés de marginalització que empitjora i s’aguditza cada cop més.
Després de molts anys i molts esforços, el grau d’èxit en aquesta regularització és la que és, i les queden per regularitzar són les més difícils, les més complexes, ... davant de les quals la empenta definitiva sembla haver-hi consens en que passa per l’aportació de recursos econòmics.
Doncs bé, davant d’un problema territorial de primer ordre com es calificat al repte que ens ocupa, quedaria ampliament justificada una inversió pública valenta i decidida: una acció pública de llarg abast, amb iniciatives i aportacions estables i visibles per un llarg període de temps i enfocada prioritàriament cap a la regularització però que permetés també la gestió positiva de les urbanitzacions de baixa densitat.
Però mentrestant no tenim una regulació adequada, ni disposem dels recursos econòmics necessaris, ni podem gaudir de les bondats d’una governança multinivell efectiva, els ajuntaments han de seguir donant resposta al problema a diari, resolent expedients i sol·licituds de llicències, de difícil encaix jurídic. En el món local es respira una gran intranquil·litat i preocupació, en el marc d’una agudització progressiva de les problemàtiques, no sols per l’envelliment propi de les infraestructures si no també per raons demogràfiques, immobiliàries i socioeconòmiques, especialment tensades per la pandèmia.
Per contra el pas de temps fa que el desenvolupament tecnològic avanci i vagi al nostre favor. Així emergeixen solucions innovadores de sanejament, enllumenat, ... que tot i que implementades a un ritme lent ens permeten cert optimisme. I també afloren algunes però poques experiències d’èxit que demostren que és possible plantejar estratègies operatives per resoldre certes qüestions amb les eines i instruments actuals. Per tant, sense renunciar al que és desitjable i sense deixar de somiar amb força e intensitat, és clau abordar allò que és possible.
És possible ja fer seure a tots els agents al voltant d’una mateixa taula per poder avançar i promoure interlocucions estables entre tots els implicats, de manera que permetin signar acords marc o convenis de consens. i també són possibles ja interpretacions positives i laxes de la llei, que permetin solventar casos especialment difícils que són aquells que queden per resoldre. Però també, és possible i gairebé imperatiu aprofitar el màxim potencial del que tenim vigent que és la llei 3/2009, que malgrat poc aplicada en la pràctica, a més a més de contenir determinacions substantives a tenir presents, integra i recull el que a mode de resum s’han calificat en aquest curs com a crítics i cal reforçar i ampliar amb la màxima intensitat possible:
REGULACIÓ, FINANÇAMENT I GOVERNANÇA.